La Vicentina.
Primera cursa de la nova temporada, ja focalitzant el primer objectiu, vaig decidir que seria la Vicentina de Sant Vicenç dels Horts i organitzada pels amics de Gesport.
Desprès de la Pirinexus Solo, ja comencem a pensar en el primer objectiu de la temporada, la Marató de Barcelona. El temps encara està per definir, amb el Txema hem de veure com respon el cos als entrenaments i si puc organitzar-me i compaginar els entrenaments. Quan es vagi apropant la data, anirem veient i definint el temps.
Bé, la Vicentina, una 5k a la qual arribava amb incerteses, feia 13 mesos que no compatia en una cursa a peu i aquestes curses tant curtes…no són les meves preferides.
Em planto a la sortida amb l’armadura de les grans batalles (samarreta At Cerdanyola, mitjons Eagle Socks i les Nike Vaporfly 2%) disposar a donar el màxim.
Tret de sortida i, com a anècdota, un “xalat” comença a esprintar com si no hi haguès demà, com si la cursa fos de 100m. I literalment, als 700 metres l’agafem i el deixem enrere (això, vulgarment es diu “implosionar”).
Anava en el grup de davant, al primer quilòmetre erem uns 12 corredors i es van anar reduint els afectius a mida que avançavem. Es va reduir tant, que al quilòmetre 2,5 ja anava sol, veia als 5 primer davant meu atès que a la sortida ja m’havien agafat uns metres d’avantatge.
En certa manera estava tranquil, en aquell grup coneixia a un noi que feia la cursa de 10k i no em preguntis per què, desprès de teories i teoremes, vaig arribar a la conclusió que tots els d’aquell grup la feien. Més endavant vaig adonar-me de perquè no m’havia fet físic…
La primera meitat de la cursa va transcorrer per dins del poble amb curves tancades i una tendència a baixada.
El moment clau va ser a prop del quilòmetre 3, on els recorreguts dels 10 i 5k es separaven, un seguien recte i els altres feien un gir de 180º. Bé, doncs 2 corredors van tirar cap als 10k i tres cap als 5k. El podi es complicava.
Anava quart i venia una recta llarguíssima a la qual vaig mirar d’apretar per apropar-me a aquell grup de davant però als deu segons de fer l’esforç, vaig veure que, a no ser que algún d’aquells “implusiones” no hi arribaria. Però no sabia si mirar enrere, si veia a algú, no sé si haguès pogut reaccionar. Vaig aguantar la tentació.
En realitat, una mica si que vaig pujar la intensitat, el quilòmetre quatre el vaig fer a 3:20, però era el meu límit, haviem vingut a donar-ho tot.
L’últim quilòmetre va ser un regal (dels Deus), pujada i vent en contra…Bona manera de despedir-me.
Desprès analitzant números, va ser molt dur, vam passar de 3:20 a 3:54 amb 182 pulsacions per minut…
Per sort, just abans d’enfilar aquesta última recta, miro enrere i no veig a ningú, salvat.
Acabo quart amb un ritme de 3:26 el quilòmetre i amb la sensació d’haver-ho donat tot (es tradueix amb una sensació extranya a la gola, com si haguessis de tossir, com si et resqués el fet d’empassar aire) i al mateix temps sabet que, almenys, podria haver estat més aprop dels de davant (vaig quedar a 1:30 del primer).
Conclusions:
- Les coses no comencen amb el tret de sortida.
- Tan important com la preparació i la cursa és la predisposició i la col·locació just abans de sortir.
- Confiança. No menyspreïs les teves possibilitats, això et limita.
Ja tenim el primer pas cap a la marató.
What’s next?
|| _
Aniversari (Part II) en família Com vaig dir a la primera part, el cap de setmana no va acabar dissabte, quedava un dia més. Un
Aniversari (Part I) Si em coneixes saps que no acostumo a fer gran cosa per celebrar el meu aniversari. Des de fa molt de temps,
Còrrer de nit. L’experiència Ver esta publicación en Instagram Si vols veure sortir el sol, només has de matinar (@pigem44) Sortir a correr de nit