Pirinexus 2023.
El 14 d’Octubre va ser el dia escollit per realitzar el repte de l’any, la Pirinexus. Una cursa gravel de 360 quilòmetres, que en aquest cas, la vaig fer pel meu compte.
Desprès d’un intent fallit a l’estiu per problemes mecànics, vaig escollir aquest dia, per temes logístics no podia enderrerir-ho més.
En què consistia el repte?
#Breaking300, superar els 300 quilòmetres amb la bici en un sol dia. I la ruta escollida no podia ser una altra que aquesta, un recorregut que passa pel pati de casa.
La Pirinexus segueix tota la ruta del carrilet que passa per la meva zona de Catalunya preferida, Girona i connecta Sant Feliu de Guíxols amb França.
L’aventura començava a les 5:05 del matí, era el repte de l’any i no podia haver-hi cap errada ni res que no estigues sota control, per tant, l’esmorzar pre-competició i arrancava.
El ritme des de l’inici, va ser suau, sempre que desconeixes el que t’espera, has de guardar una mica més del que toca, sobretot en rutes com aquesta, tant llargues i que vas sol.
Els primers 100 quilòmetres, fins a Olot, van ser tots per camí, sempre “picant” amunt. En aquest tram, podriem recuperar l’article que vaig pujar fa poques setmanes, “còrrer de nit”, per parlar de les sensacions. Aquest cop anava amb llum i un pèl més ràpid (i podriem ometre els f*** gossos que em feien correr més).
Fins a Girona anava fent el camí que ja havia fet algunes vegades, però mai havia anat més enllà.
Realment, el camí és guay, vas seguint el riu Ter, creuant-lo per ponts, passant per preses i per parets imponents que podrien ser tretes d’alguna pel·lícula.
Ben bé que no sabem el que tenim aquí a casa nostra.
Durant el recorregut de la Pirinexus trobem 2 ports destacables, no per la seva duresa, ni molt menys (de fet, durant el recorregut veuria que estaven lluny de ser els més durs), sinó per la seva longitud de 15 quilòmetres.
La intensió inicial era parar a Olot, just abans de començar el primer port, però les sensacions eren bones, així que vaig decidir encara el primer port, el Coll de Santigosa (realment tampoc vaig trobar un lloc on parar).
És un port que es fa bé, fàcil i que et permet apretar (aquí el problema) 14,7 quilòmetres amb un pendent mitjà del 4,4%.
No va tenir gaire història, corono i tiro cap a Sant Joan de les Abadesses.
Aquí sí. Pit-stop d’uns 30 minuts per fer un entrepà de truita, un café (un americà amb gel sempre que és en un bar random) i omplir bidons.
Portava 120 quilòmetres, una tercera part del total i les sensacions eren bones.
No tenia ganes d’improvitzar així que seguim amb el pla establert: bidó d’aigua + bidó de UCAN (el que és, per mi, el millor producte de Finisher®) per anar combinant les properes hores.
Tocava enfilar cap a Camprodon seguint el camí del Carrilet, i seguin pujant.
La idea era anar parant cada 120km per menjar bé.
La primera, Sant Joan de les Abadesses la vaig clavar, la següent seria a França i això em preocupava (diguem que són paculiars.
Desprès del Coll d’Ares seria baixar i ja hi seriem. Però primer anava el segon port de 14km.
Segons Strava, té 16,66 quilòmetres amb un pendent mig del 3,1%. Un port llarguet i molt fàcil va sortir una mitja de 18,5km/h (com ens agraden els números…)
Un port molt maco i a dalt, unes vistes increiblement espectaculars (i el moment amb més fred). No m’entretenc, mossegada a la barreta, em poso el para-vent i em “llenço” cap a baix. Va ser un moment llarg per descansar cames que encara quedaven més de 180 quilòmetres.
Baixada xula, llarga i gens tècnica, perfecte per gaudir i recuperar.
Entro a França, carrers deserts, restaurants i bars tancats i cap font. Ambient hostil…
Passo per Prats de Molló amb la intensió d’aturar-me però res. Menys mal que fa baixada, penso, estic justejant. Tinc ganes de parar i ho necessito.
Artes sur Tech, següent poble. No me’l puc passar i arribo amb la seguretat d’aturar-me, sigui on sigui. Trobo un Spar. “Thanks God”.
Sandwich, Cola, aigua, platan i poma, Menú de Cap de Setmana per 8,20€.
M’ho prenc amb calma i aprofito per trucar als meus pares (FELICITATS MAMA!), connexió França-Indonèsia. I seguim.
Just desprès, va arribar el que per mi va ser el troç més dur de la Pirinexus, faltaven uns 50km per arribar a la Jonquera i eren de pura BTT: baixades tècniques i pujades que encara ho eren més, rampots de més del 20% amb la terra “poc compacte”.
Moment mentalment més dur, on m’he de baixar de la bici per pujar un parell de rampes, tinc dues caigudes i les forces fallen, queden més de 100 quilòmetres encara així que paciència i a treballar el “coco”.
Passo aquest tram i arribo a la Jonquera, paro a per una Cola, i sorpresa! Seguim amb el recorregut BTT, per sort, només una estona més i desprès torna el camí, l’estimat Carrilet.
Bé, anem per feina que això es fa llarg (igual que la PIRINEXUS SOLO).
Tocava carrilet, terreny fàcil però faltava una última batalla, la foscor.
Tornem a perdre la visió i a veure el que hi ha dos metres per davant.
Ningú va dir que fos fàcil, de fet si ho haguès sigut no haguès sigut el repte de l’any. Arribant a l’Escala es posa a ploure… putada o ajuda?
Com tot, depèn de l’enfoc que li donis, en el meu cas una ajuda. Cada gota d’aigua freda m’ajudava a sentir les cames, a revitalitzar-les.
Les ganes d’arribar anaven en augment i el meu cap volia arribar a allò conegut, sabia que quan arribes aquell tram, ja sabria el que quedava i en el meu cap, ja haguès arribat.
Encara quedava 1 horeta ben bona.
Així va ser, a la que vaig arribar a allò conegut, tot es va acabar. Quedava mitja hora ben bona, però estava a punt d’arribar a Calonge i ja sabia el que em quedava per afrontar.
Un cop a casa és el moment de valorar.
- El cab*** del track deia que eren 319 quilòmetres i al final surten 350.
- El pitjor moment va ser a França fins La Jonquera
- El quilòmetre 300 no arribava mai.
- No ha sigut tant dur, estic bé amb mi mateix, em caic bé.
- Ho tornaré a repetir, aquest cop amb més boijos… qui suma?
Per acabar, agrair al mister Txema Córdoba per ajudar-me a arribar preparadíssim a la fita.
I gràcies a Finisher®. per la suplementació. El UCAN és el millor invent de la història per esports de resistència, i les barretes i els gels són fàcils pel sistema digestiu, personalment em senten brutal (començo a ser addicte a les barretes…).
Fins aquí el repte del 2023.
Pensem el proper?
|| _
Aniversari (Part II) en família Com vaig dir a la primera part, el cap de setmana no va acabar dissabte, quedava un dia més. Un
Aniversari (Part I) Si em coneixes saps que no acostumo a fer gran cosa per celebrar el meu aniversari. Des de fa molt de temps,
Còrrer de nit. L’experiència Ver esta publicación en Instagram Si vols veure sortir el sol, només has de matinar (@pigem44) Sortir a correr de nit